dilluns, 2 d’abril de 2012

CONTRAPORTADA

Quines circumstàncies empenyen algú a decidir-se a publicar un llibre de poemes, en una societat en què el nombre de lectors d'aquest gènere literari és tan petit? Per què l'Emili Trapero no ho ha fet abans, si fa ja uns anys que mira de congriar amb els mots el seu afany d'autoconeixement i de comunicació amb altri? Quin criteri ha de seguir a l'hora de triar els poemes que integraran el llibre, si resulta que en té molts i ben diversos de guardats al calaix? Hi serà prou crític? Què ha de tenir en compte en ordenar-los?

Amb vint-i-pocs anys va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, i alguns altres amb un accèssit, fet que el va empènyer definitivament a seguir aquell camí que tot just encetava: volia ser poeta. Ser poeta! Un ofici ben estrany. Estudiant de Filologia, cercava els estris i els models per a arribar a posseir un estil propi. Uns cànons força eclèctics per tal de modelar el fluix pregó de la consciència. I un estil propi! Però, què és l'estil? És possible que en un món globalitzat com l'actual hom pugui pretendre crear quelcom mínimament personal? I si fos, al cap i a la fi, un somiatruites i ja anés sent hora que baixés de l'hort?

Després de les competicions inicials, va començar a publicar ací i allà alguns “versots de bon comptar”, cosa que esmenta en la introducció d'aquest poemari. A continuació vingué la mandra de transitar pel món editorial i, durant un cert període, una esterilitat creativa quasi absoluta. D'un temps ençà, però, les idees poètiques li flueixen amb més facilitat i freqüència. Heus aquí, doncs, el fruit de tot això i d'allò que potser val més no saber: el llibre que teniu entre les mans. Les que l'han escrit mai no han deixat, ni sembla que pensin fer-ho, de pretendre alguns impossibles.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Free counter and web stats