dilluns, 2 d’abril del 2012


US PRESENTO AQUEST LLIBRE DE POEMES, QUE HE PUBLICAT RECENTMENT A L'EDITORIAL LA BUSCA.

EL PODEU TROBAR A LES LLIBRERIES CATALÒNIA I LA CENTRAL, DE BARCELONA, O DEMANAR-ME'L A MI MATEIX.

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Presento aquest recull de poemes com a una
antologia, digueu-ne un tast, d’allò que he anat
escrivint al llarg de més de dues dècades (el més
antic és de l’any 86). Es tracta d’una tria per
força heterogènia: algunes de les creacions ja van
formar part del llibret desplegable El quadern del
taxidermista, de l’any 90; uns altres versos, amb
un títol homònim al del present, integraven l’antologia
Poesia noranta, apareguda el 97. També hi
he inclòs textos que ja he fet públics a través del
meu blog, així com uns altres que conformen,
juntament amb els de Fermi Mohedo, el recentment
autopublicat Quadern magribí.
La seva diversitat cronològica palesa que són la
conseqüència de diferents moments i circumstàncies
personals i col·lectives, de diverses vivències,
d’alguns viatges per la geografia que m’és més
cara i per la literatura que m’estimo, d’amors i
(com no?) de desamors.
Des del punt de vista formal, també he volgut
que hi fossin representats els múltiples estils i les
diferents opcions mètriques (des del sonet fins al
haikú, passant per estrofes i versificacions més
lliures i personals) que he anat conreant en tot
aquest temps. Sempre m’ha importat molt l’arquitectura
dels poemes i he mirat de bastir-los a
partir d’uns plànols previs que n’asseguressin la
coherència entre forma i contingut, entre la
sonoritat dels mots i el pensament que vehiculen.
Forçar la paraula, fer-ne expressió sincera del “jo”
i del “nosaltres”, construir un marc adient a la
massa sovint caòtica dels sentiments, com diu el
primer poema d’aquest llibre: «Retallo aquest
paisatge en un nou vers». O com molt millor ho
expressa Umberto Eco: «La fantasia può scatenarsi
solo tra le maglie della costrizione».

Barcelona, novembre de 2010

CONTRAPORTADA

Quines circumstàncies empenyen algú a decidir-se a publicar un llibre de poemes, en una societat en què el nombre de lectors d'aquest gènere literari és tan petit? Per què l'Emili Trapero no ho ha fet abans, si fa ja uns anys que mira de congriar amb els mots el seu afany d'autoconeixement i de comunicació amb altri? Quin criteri ha de seguir a l'hora de triar els poemes que integraran el llibre, si resulta que en té molts i ben diversos de guardats al calaix? Hi serà prou crític? Què ha de tenir en compte en ordenar-los?

Amb vint-i-pocs anys va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, i alguns altres amb un accèssit, fet que el va empènyer definitivament a seguir aquell camí que tot just encetava: volia ser poeta. Ser poeta! Un ofici ben estrany. Estudiant de Filologia, cercava els estris i els models per a arribar a posseir un estil propi. Uns cànons força eclèctics per tal de modelar el fluix pregó de la consciència. I un estil propi! Però, què és l'estil? És possible que en un món globalitzat com l'actual hom pugui pretendre crear quelcom mínimament personal? I si fos, al cap i a la fi, un somiatruites i ja anés sent hora que baixés de l'hort?

Després de les competicions inicials, va començar a publicar ací i allà alguns “versots de bon comptar”, cosa que esmenta en la introducció d'aquest poemari. A continuació vingué la mandra de transitar pel món editorial i, durant un cert període, una esterilitat creativa quasi absoluta. D'un temps ençà, però, les idees poètiques li flueixen amb més facilitat i freqüència. Heus aquí, doncs, el fruit de tot això i d'allò que potser val més no saber: el llibre que teniu entre les mans. Les que l'han escrit mai no han deixat, ni sembla que pensin fer-ho, de pretendre alguns impossibles.




DIBUIX DEL FERMI MOHEDO

DIBUIX DE L'ALBERT COMBARROS

Free counter and web stats